A Les Parellades tothom és d’alguna casa. Jo sóc el de La Salada.
No per mèrit propi, sinó perquè el meu besavi va néixer a la masia de La Salada i la meva família fa generacions que llaura, verema i sobreviu a les vinyes del voltant.
A casa sempre hem sigut gent tossuda. El meu besavi i el meu avi van treballar, durant molts anys, terres que no eren ni nostres, sinó de l’amo, de Can Bas. Estalviar quatre duros i comprar-les no va ser gens fàcil. Les menys fèrtils, difícils, amb pendent, o al costat del bosc. Aquestes són les vinyes que ens van vendre. Després va venir el pare i més tard jo. Quatre generacions de Tons que representen, avui, el que és La Salada.
1
el de la Salada
Per aquelles coses que té el destí, o les normes no escrites dels pobles, o potser també per la dita que el nom no fa la cosa, em dic Toni Carbó, però sóc i seré sempre el Ton de la Salada.
2
sobre Camp Joliu
i l’escola de la vida
i l’escola de la vida
A la vinya, el meu pare i jo discutíem dia sí, dia també. Jo tinc el meu caràcter i ell en tenia més. Vaig anar a estudiar Viticultura i Enologia a l’escola agrària de Camp Joliu buscant arguments i respostes, i vaig tornar amb més preguntes i una dèria: “pare, vull plantar chardonnay”.
Per sort, el pare només em va deixar plantar una vinya. I, és clar, la vaig plantar amb chardonnay. Avui està reempeltada amb malvasia roja. L’escola em va donar un títol i em va ensenyar dues coses: que moltes vegades la feina del pagès no és la que surt als llibres de viticultura, i que sempre hi ha algú que en sap més que tu. En el meu cas, el meu pare.
3
hòstia, Ton,
això no es
pot beure
això no es
pot beure
Durant molts anys vaig vendre els raïms de La Salada perquè els vinifiquessin altres. Tot va canviar el dia que vaig tastar una ampolla de Laureano Serres. El Ramon —gran amic, company de feina i tastos, i còmplice de les mil i una— va fer una ganyota i va dir: “hòstia, Ton, això no es pot beure“. Jo vaig dir exactament el contrari: “Això és justament el que vull beure.”
Aquella primera ampolla —la primera de les sis de la caixa que posseïa el restaurant i que vam anar demanant a mesura que hi anàvem a sopar— em va obrir un nou horitzó: cap als que tenen més preguntes que respostes, cap als paisatges naturals i salvatges, cap a la vida rural i de poble, cap a tot allò que ja havia vist fer als meus avis i que no em van ensenyar a l’escola.
4
la llum
a les caves Ackerman
a les caves Ackerman
Després de l’ampolla de Laureano Serres vaig voltar molt per mirar de conèixer un món que tot just acabava de descobrir. Si un viatge em va commoure, aquest va ser al Loire, a la fira Dive Bouteille. Recordo les Caves Ackerman molt fosques, fosquíssimes. Jo hi vaig veure la llum: gairebé dos-cents viticultors que elaboraven vins que no s’assemblaven a res del que havia tastat abans. Colors que no havia vist mai. Aromes i matisos que no sortien a les guies o als manuals d’enologia. I vaig entendre que fer vi podia ser una manera de tornar a casa, que tot allò que buscava es trobava exactament al lloc d’on havia marxat: la Salada.
Vaig sortir de les Caves Ackerman amb una frase que ja no m’he tret mai més del cap: “vull fer un vi com aquest”. No perquè hagi de ser la meva bandera, sinó perquè és l’única manera sincera que tinc d’explicar-me. Un gest primitiu, auster, coherent i difícil, molt difícil.
5
la nostàlgia
per allò que torna
per allò que torna
Tornar no és fer-se enrere. N’estic segur.
tornar és quedar-se allà on vols fer arrels.
La Salada són els meus avis trepitjant raïm amb els peus, els meus pares omplint els bocois de vi per vendre, la premsa vertical, llaurar amb el cavall, la gent que venia a comprar a granel, la figuera, el nesprer i el cirerer al marge de la vinya, els cups que va fer l’avi l’any 81, el camionet Ebro per anar a repartir a Barcelona, els quatre cellers que hi havia a Les Parellades, la tolva de cairons, els porcs, les gallines, els conills i els ànecs per consum propi, o el costum d’esmorzar a la vinya.
Aquesta és la meva herència d’infantesa. La vida que he retrobat gràcies al vi.